que tot està per fer i tot és possible…

amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Ara mateix (Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)
Un poco tarde para crónicas y la verdad que el viaje fue bien raro, no por ello menos divertido. Londres es enormemente grande y bastante caro, pero bueno, lo que son las pintas están bastante bien de precio y la comida, pues la verdad que no comí mucho… jajajaja pero acabe un pelín harta del sandwich de pollo con patatas fritas (super grandes) y no, no comí fish and chips ni comida hindú, ni oriental... Los londinenses bebiendo son como los vascos, cualquiera les sigue… o sea me emborrache practicamente todas las noches, cosa que facilito bastante la comunicación con ellos. 
